ALEXANDER POPE. Inici Epístola II

 ALEXANDER POPE

Inici Epístola II

Coneix-te tu mateix. / 

No vulguis prendre-li la mida a Déu. / 

El vell saber humà pren l’home com a eix. / 

Un ésser nascut en l’istme d’una terra mitjana, /

d’una saviesa fosca i una grandesa esquerpa. / 

Algú que sap massa per a l’estol escèptic, /

i alhora massa feble per a l’orgull estoic. /

Sempre en un entremig: dubtant entre actuar o descansar,  /

dubtant si veure’s com a bèstia o com a déu, /

dubtant entre la preferència pel seu cos / 

o el decantament per l’esperit. /

Havent nascut tan sols per a la mort, / 

i havent pensat tan sols per a l’error, /

en igual ignorància del seu enteniment /

tant si enraona massa com si ho fa massa poc. /

Un caos de pensa i passió, en desconcert. /

Un que tot sol ara s’enganya, ara es desenganya, /

pastat mig per triomfar, mig per estavellar-se; /

mestre i senyor de qualsevol ventura, /

i àdhuc víctima i màrtir. /

Únic jutge del ver, perseguit per l’error com en malson: /

Glòria, ridícul i enigma d’aquest món! /

Ves, criatura prodigiosa, enfila’t on et durà la ciència, /

ves i pren les mides de la terra, /

pesa l’aire i apama les marees, /

instrueix els planetes en l’òrbita de gir, /

esmena el temps antic i dona al sol un mètode, / 

enlaira’t amb Plató fins a l’empiri, /

on són el bé primer, el bell i l’esfera perfecta; /

o esgarriat voltant pel laberint on es van enredar els seguidors, fes veure /

que llevant el sentit es pot imitar Déu: /

així com giren els sacerdots de l’est fins al mareig, /

rodant el cap tot imitant el sol. / 

Ves i dis-li a l’Eterna Saviesa com regir cada empresa, /

o plega't en tu mateix com un beneit!